L’ús de les noves tecnologies en aquesta aula, tot i que es tractava d’alumnes amb dificultats d’aprenentatge, no ha estat gens difícil. Aquestes han estat facilitadores de l’aprenentatge cooperatiu i significatiu, del canvi conceptual, i potenciadores de la motivació dels alumnes. En general l’activitat s’ha desenvolupat correctament i segons l’esperat, tot i que hi ha alguns aspectes menors millorables i que s’han de tenir en compte per a les properes activitats. Els alumnes s’han pogut beneficiar d’aquest tipus de construcció de models.
Tal i com diu Jonassen, “construir models que es basin en al informàtica és l’activitat tecnològica més atractiva conceptualment que existeix, amb la màxima contribució al canvi conceptual i al desenvolupament de models mentals”. El canvi conceptual té lloc quan els estudiants canvien la seva manera d’entendre els conceptes i marcs conceptuals, i només succeeix si és intencional i es percep la necessitat de canvi. És a dir, si es parteix d’un problema que els alumnes volen activament solucionar. El problema escollit era molt significatiu per a ells, i les estratègies emprades molt motivadores. Tot i ser poques sessions, l’aprenentatge i millora han estat clars, i constitueixen un primer pas per anar avançant, durant tot el curs, cap a l’objectiu dels alumnes i nostre: millorar les seves habilitats socials i adaptació al centre.
Tinc claríssima la potència del Google Docs per a molts aspectes de la tasca del docent, des de penjar els deures i notificacions a les famílies a la xarxa per tal que els pares estiguin sempre al corrent, fins a realitzar documents conjunts entre l’equip docent, i evidentment, realitzar treballs cooperatius amb els alumnes, com ha estat el cas. És una eina de fàcil accés, amb una usabilitat altíssima, que permet el seu us a qualsevol ordinador en qualsevol moment, sempre que es compti amb connexió estable a internet. Difícilment s’hagués pogut realitzar aquesta activitat sense el Google Docs, i es continuarà utilitzant en properes activitats. Per altra banda, la potencia del fet que els mateixos alumnes hagin vist la necessitat de millorar les seves habilitats socials, arrel d’un conflicte que els ha succeït a ells mateixos, és quelcom que suposava però que potser havia minusvalorat. Penso que caldria fer un esforç per treballar les unitats didàctiques com a problemes que ells mateixos volen resoldre, però després fer-los molt partícips dels seus avenços cap a la solució i donar feedback continuat, ja que sinó aquesta motivació forta inicial fàcilment es pot perdre. Encara me’n recordo de la primera classe que ens va fer el professor de Psicologia social a la carrera: ens va dir que amb els coneixements de la seva assignatura podríem convèncer i suggestionar masses. Aquell inici em va provocar molta curiositat i interès per saber com es podria fer això, però a mida que van anar passant les classes em vaig adonar que només havia estat “màrketing barat”, que havia exagerat les possibilitats de la psicologia social per atraure la nostra atenció. I aquest és un gran risc: només que ho fem una vegada, això d’exagerar el problema o els beneficis d’una assignatura i no demostrem que era veritat, ja no tornarem a tenir credibilitat.
Per tant, en conclusió, es tracta d’una activitat més difícil de dur a la pràctica del que sembla, per la necessitat de reconducció del discurs, d’observar i registrar les actituds i de mantenir la intensitat de la motivació inicial generada arrel de l’expectativa de trobar la solució d’un problema, sense perdre la confiança dels alumnes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada